Uns dies sense internet? (PART I)

-Va, farem un experiment. Viurem sense Internet durant dues setmanes. – va proposar la Mia mentre feia un xarrup al suc de fruites que li acabava de dur el cambrer.

-Això inclourà no fer servir cap ordinador, tablet ni telèfon mòbil? D’acord, provem-ho. Va, què coi, per què no, nois? – va saltar la Cèlia, picant de mans i intentant desxifrar quina era la seva beguda, d’entre la resta de gots que hi havia en aquella taula tan minúscula.

Els altres també hi varen estar d’acord. Eren un grup de sis amics, tres nois i tres noies, la majoria vorejant els trenta. Alguns independitzats, d’altres no. I d’altres que ho havien fet i havien hagut de tornar a casa. Cap d’ells tenia fills.

Els agradava provar coses noves. Tot i que… bé, viure sense internet no era del tot nou. Tots recordaven haver viscut la seva infància sense ordinadors al voltant. N’hi havia a l’escola quan feien els últims cursos de Primària, però a casa seva no n’havia aparegut cap fins que ells van fer els dotze o els tretze. Eren uns ordinadors immensos, primer sense internet i, més endavant, amb connexió a la xarxa. Tenien ordinador, però no era una necessitat com ara.

-Bua, us en recordeu d’aquells routers que teníem a casa? Ens havíem d’esperar que fessin el coi de protocol de trucada, amb aquells sorolls tan desagradables, si és que volíem connectar-nos a internet! Òstia, que primitiu tot plegat! – va recordar en Pol, nostàlgic.

-Sí, sí… I a sobre quan a algú de casa se li ocorria trucar per telèfon o quan ens trucava algú: Plof! Internet queia. – va dir la Mia, que ja s’havia acabat el suc i feia senyals al cambrer perquè li’n portés un altre.

La conversa trascorria a la terrassa d’un xiringuito de la Costa Brava, just davant del mar i ja començava a fosquejar. Eren sis persones molt diferents entre sí, però tenien en comú les ganes d’aprendre i de millorar-se a sí mateixos. Vist des de fora, l’escena feia força gràcia, eren en ple estiu i les converses del seu voltant no eren massa profundes, que diguem. Feia moltíssima calor i sonaven cançons de reggaeton, l’una rera l’altra. Però la seva conversa… Vaja, que la seva tenia almenys un punt d’interessant.

– A veure, realment estem parlant seriosament? Ens tirarem dues setmanes sense internet? Estem de vacances, molt bé, però igualment… Jajaja, quina bogeria! Va, tios, fem-ho! – va dir en Marc, que era programador informàtic i en el fons desitjava deixar de mirar a una pantalla per uns dies.

– Jajajaja, estem fatal. Si ara mateix tenim els mòbils a sobre la taula! No veig clar que ho aconseguim. Sobretot tu, Marc! Com t’ho faràs sense penjar a Instagram els teus primers plans tan estudiats i acompanyats de la frase de reflexió de costum? jaja! – paraules de la Mia. Tots van riure i van juguetejar amb en Marc, que des que ho havia deixat amb la seva última nòvia no parava de penjar fotos exhibint les seves abdominals i esperant comentaris que li inflessin l’ego, el qual tenia un xic tocadet. I això que estava a punt de fer els trenta. De vegades rumiava si Instagram era la millor opció per a remontar l’ànim, però acte seguit… Publicava la següent foto.

La conversa al xiringuito no tenia aturador:

-Vinga va, però si s’ha de fer, es fa ben fet. Qui no aconsegueixi passar-se les dues setmanes sense connexió, pagarà un sopar a la resta que sí que ho complexin. Us sembla bé? – L’Axel era el més pràctic i es notava.

-Perfecte! Però jo posaria una excepció: es pot dur el mòbil a sobre, apagat. I en cas de necessitar-lo per trucar a la policia o a una ambulància, utilitzar-lo. Ah, i nois, si us plau: siguem sincers, ja que no hi ha manera de comprovar que complim l’experiment al 100%, siguem sincers i diguem la veritat si ens hem connectat – va fer l’Elsa.

A tots els va semblar raonable tenir el telèfon mòbil per a emergències. Ho farien així. Viurien dues setmanes sense internet. Sense WhatsApp, sense Facebook, sense Instagram. Per fer trucades només s’hi valdria el telèfon fix.

-Ep, això es posa serio! Jo proposo que ens trobem just d’aquí a quinze dies i que cadascú hagi fet un diari de com ha viscut l’experiència i ens el llegim – va dir la Cèlia, riallera i deixant entreveure, com sempre, el seu deix de filòsofa.

Els altres cinc van trobar-ho encertat. Així almenys, si en algun moment s’avorrien, tindrien on abocar els seus pensaments o maldecaps. Però el més important era: serien sincers amb els altres en cas de connectar-se en algun moment?

La conversa va derivar cap a altres temes, que si els desamors i els i les exs, que si podrien fer un viatge ja que tots estaven de vacances i alguns a l’atur, que si…

Però: i l’aposta, què? No patiu, havien deixat clars tots els punts i s’havien anotat els telèfons fixos de tots en uns fulls que els havia donat el cambrer. El que no sabem és si eren del tot conscients que el que havia començat com una broma, ho havien de complir.

Un programador informàtic que pintava en les seves hores lliures, una filòsofa que treballava de caixera en un supermercat, una infermera, dos filòlegs (una a l’atur i l’altre fent traduccions tot i que escassejava la feina i feia unes hores en un bar quan podia), un electricista amb vocació d’actor i una psicòloga que treballava en una floristeria i a la qual li agradava molt escriure.

En Marc, la Cèlia, l’Elsa, en Pol, l’Axel i la Mia. Eren ells.

Veurem què passa. O no. No garanteixo continuació. 🙂

NOTA: Es tracta d’un text per fer plantejar coses al lector, per veure si faríem una aposta similar en un món tecnològic que ens porta a tots a ballar el ball que vol. En un món marcat per la sobreestimulació. Podríem estar dues setmanes o més temps sense internet? Seríem més feliços? Menys? Quins pros i quins contres hi veiem? Crec que es podria plantejar aquest tema en qualsevol classe d’Educació Secundària, però també en qualsevol grup d’adults amb ganes de pensar i trencar amb esquemes.

 Six-Friends-Theory-Banner

Sembla mentida com algunes vegades ens ve de gust fer una cosa i, quan ens sentim legitimats per fer-la perquè ho hem acordat amb un grup de persones que ens importa, la portem a terme. I aleshores si la gent ens pregunta contrariada, ens és més fàcil justificar-nos. “NO, ÉS QUE ÉS UNA APOSTA AMB UNS AMICS.” No us ha passat mai? A mi, sí. 🙂

Moltes gràcies per llegir-me i fins aviat!

Raichel Cat.

2 pensaments sobre “Uns dies sense internet? (PART I)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s